Jo votaré qui proposi banca pública i empresa pública d’habitatge.

La fi de la legislatura deixa pendent la reforma de l'Estatut marc o la jubilació anticipada junt a les grans crisi estructurals, que ens afecten com a professionals de l'ICS, que un proper govern haurà de plantejar-se vulgui o no: votem qui ho faci més fàcil.

La caiguda dels decrets d’habitatge ha acabat conduint a la dissolució de les Corts Generals i a la convocatòria d’eleccions per al pròxim 29 de novembre, obrint així un nou escenari polític que, més enllà del resultat electoral, tindrà conseqüències sobre moltes de les qüestions que estaven damunt la taula durant aquesta legislatura.

Amb la dissolució de les Corts no només queda enrere el debat sobre les mesures d’habitatge que el Congrés ha rebutjat, sinó que també decauen les iniciatives legislatives que encara estaven en tramitació i que no podran continuar el seu recorregut parlamentari en aquesta legislatura, entre elles qüestions tan importants per a Catalunya com la reforma del sistema de finançament o la tramitació del nou Estatut Marc del personal estatutari dels serveis de salut o ja regulació que permeti la jubalació anticipada dins del sector sanitari.

Comença, per tant, una nova etapa política i, amb ella, una nova oportunitat perquè la ciutadania pugui exigir als partits i a les candidatures que expliquin amb claredat quin model de societat volen construir i quines eines estan disposats a posar en mans de les administracions públiques per afrontar els problemes que afecten directament la vida de les persones.

En el meu cas, hi ha una qüestió que tinc especialment clara: jo votaré qui proposi banca pública i empresa pública d’habitatge.

No ho plantejo com una solució única ni com si aquestes dues eines poguessin resoldre per si soles tots els problemes relacionats amb l’habitatge, però sí que considero que són instruments necessaris si realment volem afrontar la crisi actual des d’una perspectiva de política pública i no limitar-nos a intentar corregir les conseqüències d’un mercat que, per la seva pròpia naturalesa, prioritza la rendibilitat econòmica.

L’habitatge no es pot deixar només en mans del mercat

Portem anys parlant dels preus dels lloguers, dels pisos turístics, dels grans tenidors, dels desnonaments, de la regulació dels contractes o de les diferents mesures que es poden adoptar per intentar contenir els preus, i totes aquestes qüestions poden tenir una incidència important sobre el problema, però crec que hauríem d’anar una mica més enllà i fer-nos una pregunta molt més senzilla: quants habitatges públics volem tenir?

Si acceptem que l’habitatge digne és un dret, no podem deixar que la possibilitat d’accedir-hi depengui exclusivament de la capacitat del mercat per oferir habitatges a un preu que les persones puguin assumir, perquè el mercat no té com a objectiu garantir aquest dret, sinó obtenir una rendibilitat de l’activitat immobiliària.

Per això considero imprescindible augmentar de manera sostinguda el parc d’habitatge públic, no només mitjançant la construcció de nous habitatges, sinó també a través de l’adquisició, la rehabilitació i la mobilització d’edificis i habitatges que puguin passar a formar part d’un patrimoni públic permanent.

I aquí hi ha una qüestió que considero especialment important: l’habitatge públic no hauria de tornar al mercat privat al cap d’uns anys, perquè si construïm habitatge amb recursos públics i després el venem, estarem perdent progressivament el patrimoni que necessitem per poder donar resposta a les generacions futures.

L’objectiu hauria de ser justament el contrari: construir un parc públic cada vegada més ampli, que es mantingui en mans públiques i que permeti garantir habitatge assequible avui, però també d’aquí a deu, vint o trenta anys.

Una empresa pública d’habitatge per construir patrimoni

Per aconseguir-ho crec que necessitem una estructura pública amb capacitat real per actuar, una empresa pública d’habitatge que pugui adquirir sòl, promoure noves construccions, rehabilitar edificis, gestionar habitatges de lloguer assequible i social i, sobretot, mantenir aquest patrimoni dins del sector públic.

No parlo d’una política puntual destinada a respondre a una determinada conjuntura, sinó d’una política d’Estat que entengui l’habitatge com un dels grans pilars de l’Estat del benestar.

Perquè quan parlem d’habitatge no estem parlant simplement de tenir un sostre, sinó de la possibilitat de desenvolupar una vida amb normalitat, de poder formar una família, de poder emancipar-se, de poder viure a prop de la feina i dels serveis públics i, sobretot, de poder continuar formant part de la comunitat en què una persona ha construït la seva vida.

Això és especialment important als nostres barris i municipis, on cada vegada és més difícil que les persones joves puguin emancipar-se o que les famílies puguin continuar vivint al mateix lloc quan augmenten els preus de l’habitatge.

Quan una persona ha de marxar del seu barri perquè no pot assumir el preu del lloguer, no perd només un habitatge, sinó també una part del seu entorn, les seves relacions, les seves xarxes familiars i socials i, en definitiva, una part de la seva vida.

Per això considero que garantir habitatge assequible també és una política d’arrelament i de cohesió social.

I per què una banca pública?

Si volem construir una política pública d’habitatge ambiciosa, tard o d’hora haurem d’abordar també la qüestió del finançament, perquè construir, adquirir i rehabilitar habitatges requereix recursos econòmics importants i una planificació sostinguda en el temps.

És aquí on crec que té sentit plantejar també la creació d’una banca pública que pugui actuar com una eina al servei de determinades polítiques d’interès general, facilitant el finançament de projectes d’habitatge públic, cooperatiu i social i canalitzant recursos cap a activitats que contribueixin a reforçar l’economia productiva i els serveis que considerem essencials.

No es tracta simplement de crear un altre banc, sinó de disposar d’un instrument financer públic que permeti que una part dels recursos disponibles es pugui orientar cap a objectius socials i econòmics definits democràticament.

Una banca pública i una empresa pública d’habitatge podrien formar part, així, d’una mateixa estratègia, en què la capacitat financera pública serveixi per crear i ampliar patrimoni públic en lloc de limitar-se a subvencionar actuacions que, una vegada finalitzades, poden acabar novament sotmeses a les lògiques del mercat.

Finançament públic per construir patrimoni públic.

Crec que aquesta és una idea que hauríem de començar a discutir seriosament.

Sanitat pública, educació pública i habitatge públic

Però la meva proposta no es limita a l’habitatge, perquè considero que aquesta qüestió forma part d’una concepció molt més àmplia de l’Estat del benestar.

Sanitat pública, educació pública i habitatge públic.

Tres àmbits diferents, però profundament relacionats, que haurien de formar part d’un mateix compromís amb els drets socials i amb la garantia d’unes condicions de vida dignes per al conjunt de la ciutadania.

I quan parlo de serveis públics, no parlo simplement d’un servei mínim que permeti cobrir les necessitats bàsiques, sinó de serveis públics de qualitat i universals, perquè crec que la universalitat perd bona part del seu sentit quan la qualitat depèn de la capacitat econòmica de cada persona.

No podem parlar d’igualtat d’oportunitats si una persona pot accedir a una educació, una sanitat o un habitatge de qualitat simplement perquè disposa de més recursos econòmics que una altra.

Tampoc podem parlar de cohesió social si les famílies treballadores són expulsades progressivament dels barris on han viscut sempre perquè no poden assumir els preus de l’habitatge.

I tampoc podem parlar d’un país socialment cohesionat si els professionals que treballen en els nostres hospitals, centres d’atenció primària, escoles i serveis públics no poden permetre’s viure dignament als territoris on desenvolupen la seva activitat.

Per això crec que l’habitatge ha de començar a formar part de la mateixa conversa que la sanitat i l’educació pública.

L’habitatge també és una política d’integració

Hi ha, a més, una altra dimensió de l’habitatge que considero imprescindible abordar amb normalitat i sense convertir-la en un element de confrontació.

Catalunya ha estat històricament una terra d’arribada i ho continuarà sent, i en els nostres barris conviuen persones nascudes aquí amb persones que han arribat procedents d’altres territoris i que busquen construir-hi el seu projecte de vida.

El repte d’una societat cohesionada no hauria de consistir a enfrontar aquestes realitats, sinó a crear les condicions perquè les persones que ja hi viuen puguin continuar desenvolupant-hi la seva vida i perquè les persones que arriben puguin integrar-se, participar de la comunitat i sentir que també formen part del país.

Perquè una persona que arriba a Catalunya necessita trobar feina, però també necessita poder accedir a una escola, rebre atenció sanitària, aprendre la llengua, relacionar-se amb el seu entorn i tenir la possibilitat d’accedir a un habitatge digne.

La integració no es construeix únicament amb discursos, sinó que es construeix mitjançant drets, oportunitats i serveis públics que permetin a les persones arrelar-se i participar plenament de la societat.

I l’habitatge és una peça fonamental d’aquest procés, perquè és molt difícil parlar d’arrelament quan una persona o una família viu permanentment sotmesa a la incertesa de no saber si podrà continuar pagant el seu habitatge.

Ara toca parlar de futur:

Les pròximes eleccions no haurien de convertir-se únicament en una disputa entre sigles, blocs o lideratges, perquè també haurien de servir perquè la ciutadania pugui conèixer quines respostes proposa cadascuna de les opcions polítiques davant dels grans problemes socials i econòmics que tenim al davant.

En matèria d’habitatge, m’agradaria saber quants habitatges públics es proposa construir, quin parc públic es vol assolir, si es planteja la creació d’una empresa pública d’habitatge amb capacitat real d’actuació i quin paper es vol donar al sector públic en el finançament de les polítiques d’habitatge.

També m’agradaria saber com es pensa garantir una sanitat pública de qualitat, com es vol reforçar l’educació pública i quines mesures es plantegen perquè els treballadors puguin continuar vivint als territoris on treballen.

Perquè no n’hi ha prou amb afirmar que l’habitatge és un dret; si realment ho és, cal disposar dels instruments públics necessaris per poder garantir-lo.

I aquesta és precisament la raó per la qual, davant d’aquest nou cicle electoral, jo votaré qui proposi banca pública i empresa pública d’habitatge.

Ho faré perquè crec en una societat en què la sanitat pública, l’educació pública i l’habitatge públic siguin pilars d’un Estat del benestar fort, amb serveis de qualitat i accessibles per al conjunt de la ciutadania.

I ho faré perquè crec que garantir habitatge públic no significa només construir pisos, sinó donar a les persones la possibilitat de quedar-se al seu barri, continuar vivint al seu municipi i mantenir les xarxes familiars i socials que formen part de la seva vida.

També significa disposar d’una eina d’integració perquè qui arriba de fora pugui trobar les oportunitats necessàries per arrelar-se, participar de la societat i esdevenir plenament part de Catalunya.

Perquè, al final, la qüestió és molt senzilla: no vull que l’habitatge sigui només un negoci; vull que sigui també un dret.

I per garantir aquest dret necessitem polítiques públiques, recursos públics i instruments públics.

Banca pública i empresa pública d’habitatge poden ser dues d’aquestes eines.