El nou pla estratègic de l’ICS: molt relat institucional, però els professionals continuen esperant els canvis reals

Els grans objectius del nou Pla Estratègic contrasten amb una realitat marcada per la temporalitat, la sobrecàrrega assistencial, els drets pendents de reconèixer i la desconnexió entre la direcció i els professionals.

El passat 2 de juliol, el director gerent de l'Institut Català de la Salut va presentar el nou Pla Estratègic de l'organització. El document es presenta com un full de ruta per construir una institució "més àgil, integrada i innovadora", amb la ciutadania i els professionals al centre i orientada a millorar els resultats en salut.

La teoria és impecable. El problema és que el paper ho aguanta tot.

Els professionals de l'ICS fa anys que escolten nous relats sobre transformació, innovació, lideratge, valor i excel·lència. Mentrestant, la realitat quotidiana continua sent molt diferent.

Les oposicions avancen amb una lentitud difícilment justificable. El procés d'estabilització continua sense assolir plenament l'objectiu de reduir la temporalitat fins al llindar del 8% previst per la normativa, fet que implica que encara no s'ha garantit una estabilització efectiva de més del 92% de la plantilla. Aquesta situació perpetua la incertesa de milers de professionals i allunya l'ICS de l'esperit amb què es va impulsar la Llei 20/2021.

A això cal afegir-hi col·lectius professionals que encara esperen el reconeixement dels seus drets. Les treballadores i treballadors socials sanitaris continuen sense obtenir resposta a les reclamacions perquè se'ls reconeguin els punts derivats d'haver superat els darrers processos selectius. En diferents territoris, algunes direccions interpreten la normativa segons la seva conveniència, arribant fins i tot a ignorar les lleis o els mateixos Estatuts de l'ICS quan això els resulta més còmode.

Aquest és el context real sobre el qual es construeix qualsevol pla estratègic.

Sense confiança interna no hi ha transformació possible

Resulta difícil parlar de posar els professionals al centre quan el clima laboral s'ha deteriorat en molts àmbits de l'organització.

Cada vegada són més freqüents les situacions en què els mateixos professionals acaben assumint responsabilitats que corresponen a la direcció. Quan no es cobreixen baixes, permisos o vacances, massa sovint s'acaba generant una culpabilització entre companys perquè "algú haurà d'assumir la feina". Aquesta dinàmica no és casual: és responsabilitat de l'organització garantir les cobertures necessàries, no dels professionals suportar indefinidament la manca de planificació.

Algunes veus ja parlen d'un fenomen preocupant d'indefensió apresa dins de determinades estructures de l'ICS, on molts professionals han deixat de reclamar perquè perceben que fer-ho no serveix de res.

Un pla estratègic que vulgui transformar una organització hauria de començar precisament per recuperar aquesta confiança.

Més descentralització sense més garanties?

Una de les línies anunciades és reforçar el paper de les direccions territorials.

La descentralització pot ser positiva si va acompanyada de més transparència, més mecanismes de control i més responsabilitat en la presa de decisions.

Però si aquest increment de poder recau sobre direccions que ja avui acumulen conflictes laborals, decisions discutibles o interpretacions arbitràries de la normativa, el resultat difícilment serà una millor gestió. Al contrari: podria comportar un increment de la litigiositat davant la jurisdicció contenciosa administrativa i, en aquells casos més greus, eventuals responsabilitats dels responsables que adoptin resolucions contràries a dret.

Donar més autonomia sense reforçar els mecanismes de garantia no és modernitzar l'organització; és incrementar el risc de desigualtats entre territoris.

Les grans absents del Pla

Si realment es vol posar els professionals al centre, hi ha qüestions que no poden continuar absents del debat estratègic.

Els professionals necessiten compromisos concrets sobre les seves condicions de treball:

• Recuperació i ampliació dels complements retributius per a totes les categories professionals.
• Cobertura efectiva de les absències des del primer dia.
• Reclassificació pendent de nombroses categories professionals.
• Extensió del complement d'exclusivitat amb criteris equitatius.
• Desenvolupament d'empoderaments professionals reals, acreditats i degudament retribuïts.
• Més mesures de conciliació i teletreball allà on l'activitat ho permeti.
• Reducció de la sobrecàrrega assistencial.
• Estabilització real de les plantilles fins a complir els objectius legals de reducció de la temporalitat.
• Una negociació col·lectiva efectiva, basada en el diàleg i no en la simple informació a la representació sindical.

Cap d'aquests elements és accessori. Són la base perquè qualsevol transformació sigui creïble.

Potser el problema no és el model, sinó qui l'ha d'executar

El nou Pla Estratègic insisteix a reforçar el paper de les direccions territorials. Però molts professionals es fan una altra pregunta: cal reforçar-les o cal renovar-les?

Quan existeixen direccions incapaces de generar un bon clima laboral, que acumulen conflictes amb els professionals o que són percebudes com a allunyades de la realitat assistencial, la solució no és incrementar-ne el poder. La solució passa per avaluar-ne els resultats, exigir responsabilitats i, quan sigui necessari, substituir-les per equips directius capaços de recuperar la confiança dels professionals.

La sanitat pública no necessita més estructures de comandament. Necessita millors lideratges.

I aquesta reflexió també arriba inevitablement fins a la Direcció Gerència de l'ICS.

Si el nou Pla Estratègic acaba sent només un exercici de comunicació institucional, sense traduir-se en millores tangibles per als professionals i sense afrontar els problemes estructurals que fa anys que s'arrosseguen, serà legítim preguntar-se si qui necessita un relleu no són únicament algunes direccions territorials.

Els professionals no reclamen més eslògans ni més presentacions institucionals. Reclamen resultats.

I qualsevol govern que vulgui reforçar la sanitat pública hauria de valorar els seus responsables pels resultats que obtenen, no per la qualitat dels discursos que presenten.

La qualitat assistencial comença cuidant qui la fa possible cada dia. Quan això deixa de ser una prioritat, no n'hi ha prou amb canviar el relat: cal canviar la manera de dirigir l'organització.