Quan defensar drets genera desconfiança: la necessitat d’un nou lideratge a l’ICS i algunes gerències territorials

Una reflexió sobre la cultura organitzativa de l'Institut Català de la Salut, la defensa dels drets dels professionals i la necessitat d'un nou model de lideratge.

L'Institut Català de la Salut viu una deriva preocupant en la manera d'entendre la relació amb els seus professionals.

Cada vegada són més els treballadors que tenen la sensació que exercir els seus drets no és vist com una expressió legítima de la seva condició d'empleats públics, sinó com una molèstia per a l'organització.

Quan una administració arriba a aquest punt, el problema ja no és un expedient concret ni una resolució puntual. El problema és el model de direcció.

 

Exercir un dret no pot convertir-te en sospitós

En els darrers mesos he pogut comprovar personalment una forma d'actuar que considero profundament preocupant.

Si exerceixes el dret de petició, en lloc de rebre una resposta basada exclusivament en arguments jurídics, acabes sent acusat implícitament de buscar un tracte de favor.

Si demanes documentació pública emparant-te en la Llei de transparència i bon govern, la resposta és arribar a atribuir-te "mala fe processal" o "abús de dret".

Aquestes expressions, utilitzades contra un professional que simplement exerceix drets reconeguts per l'ordenament jurídic, tenen un efecte evident: desincentivar que altres persones facin el mateix.

El missatge que reben els professionals és molt clar:

"Millor no preguntis. Millor no reclamis. Millor no qüestionis."

És així com es construeix el que la psicologia laboral coneix com a indefensió apresa.

Professionals que acaben assumint que reclamar no serveix de res, que qualsevol iniciativa serà interpretada negativament i que el més prudent és callar.

Una administració pública no pot funcionar sobre la base de la por.

Una contradicció difícil d'explicar

Aquesta manera d'entendre la relació amb els professionals també es reflecteix en la interpretació que la Gerència de l'ICS fa sobre la presa de possessió electrònica.

En una resolució oficial s'afirma textualment:

"No té cap mena de sentit formalitzar telemàticament aquesta presa de possessió..."

I es conclou que la inexistència d'aquest tràmit no vulnera l'article 83 del Decret 76/2020, d'Administració digital.

Tanmateix, el mateix article 83 estableix de manera inequívoca:

"Les relacions entre els empleats públics i l'Administració de la Generalitat, pel que fa als tràmits i actuacions que realitzen per raó de la seva condició d'empleats públics, s'han de realitzar obligatòriament a través de mitjans electrònics."

La contradicció és evident.

Si el legislador estableix que la relació entre l'Administració i els seus empleats s'ha de produir obligatòriament per mitjans electrònics, resulta legítim preguntar-se per què un acte administratiu tan rellevant com la presa de possessió queda exclòs d'aquest principi.

No és només una qüestió jurídica.

És també una qüestió de coherència institucional.

 

Quan defensar els teus drets implica pagar de la teva butxaca

Aquest model de direcció té una altra conseqüència que rarament s'explica.

En les properes setmanes hauré de comparèixer com a testimoni en un procediment judicial iniciat per una professional de l'ICS que, davant la manca d'una solució per la via administrativa, no ha tingut cap altra alternativa que acudir als tribunals per defensar els seus drets.

Aquesta situació posa de manifest una realitat profundament injusta.

Quan un treballador decideix defensar els seus drets, sovint ha d'assumir personalment les despeses d'advocats, procuradors i tota la càrrega emocional que comporta litigar contra la seva pròpia administració.

En canvi, els responsables de les decisions impugnades compareixen defensats pels serveis jurídics de l'Administració, sense assumir personalment el cost econòmic de la seva defensa.

Aquesta asimetria és difícil d'explicar als professionals.

Si una decisió acaba sent corregida pels tribunals, el cost no recau sobre qui la va adoptar, sinó sobre els recursos públics. Mentrestant, la treballadora o el treballador ha hagut d'invertir temps, diners i energia simplement per intentar que es respectin els seus drets.

Aquest desequilibri pot generar la percepció que els qui dirigeixen l'organització no assumeixen les conseqüències de les seves decisions en la mateixa mesura que les assumeixen els professionals que les impugnen.

I això alimenta una sensació d'impunitat organitzativa que és molt perjudicial per a la confiança en la institució.

Una administració moderna hauria de procurar exactament el contrari: resoldre els conflictes abans que arribin als jutjats, escoltar els seus professionals i corregir els errors quan es detecten.

Perquè cada procediment judicial que es podria haver evitat representa també un fracàs de l'organització.

El problema no és discrepar

Cap administració està obligada a donar la raó als seus professionals.

Però sí que està obligada a respectar-los.

Quan una persona exerceix un dret reconegut per l'ordenament jurídic, la resposta no hauria de consistir a qüestionar les seves intencions, sinó a motivar adequadament les decisions administratives.

Les administracions més sòlides no són les que mai reben crítiques.

Són les que saben escoltar-les.

 

Un model de direcció esgotat

Els fets descrits no poden entendre's com episodis aïllats.

Responen, al meu entendre, a una determinada manera d'exercir el lideratge: una cultura basada més en la desconfiança que en el diàleg, més en la defensa de les pròpies decisions que en l'autocrítica i més orientada a gestionar el dissens que no pas a escoltar-lo.

Els professionals de l'ICS mereixen una direcció que inspiri confiança.

Que entengui que la transparència no és una amenaça.

Que vegi els drets dels treballadors com una garantia democràtica i no com un inconvenient administratiu.

Que sigui capaç d'admetre errors i corregir-los.

I que posi les persones al centre també quan aquestes discrepen.

 

Les responsabilitats no acaben al despatx del director gerent

Seria un error pensar que aquesta manera d'entendre la relació amb els professionals és responsabilitat exclusiva de la Gerència de l'ICS.

Les responsabilitats no s'acaben al despatx del director gerent.

Hi ha direccions territorials que, amb les seves decisions, interpretacions de la normativa i manera de gestionar els professionals, també han contribuït a consolidar aquesta cultura organitzativa.

Quan les direccions territorials assumeixen sense esperit crític determinades interpretacions, quan normalitzen pràctiques que els professionals perceben com a poc transparents o poc respectuoses amb els seus drets, deixen de ser simples executores de decisions i passen a formar part del problema.

Els lideratges intermedis tenen una responsabilitat essencial: fer de pont entre l'organització i els professionals, no d'escut davant qualsevol crítica.

Per això, el canvi que necessita l'Institut Català de la Salut no pot limitar-se a un relleu al capdavant de la Gerència.

Ha d'arribar a tots els nivells de l'organització.

Cal renovar una manera de dirigir que, massa sovint, ha prioritzat la defensa de les estructures de poder per damunt de l'escolta activa, el diàleg i el respecte pels drets dels professionals.

L'ICS necessita lideratges que generin confiança, no conformisme; que promoguin la transparència, no el silenci; i que entenguin que discrepar no és deslleialtat, sinó una oportunitat per millorar.

 

És hora d'assumir responsabilitats

Quan la confiança dels professionals es deteriora fins a aquest punt, les responsabilitats no poden recaure exclusivament sobre qui aixeca la mà per denunciar les disfuncions.

També corresponen a qui dirigeix l'organització.

Per aquest motiu considero que l'actual model de govern de l'Institut Català de la Salut ha arribat al final del seu recorregut.

El director gerent i la cúpula directiva han tingut oportunitats suficients per demostrar una manera diferent de liderar l'organització.

Però aquest canvi no pot quedar-se només al despatx del director gerent. També ha d'arribar a les direccions territorials i a tots aquells nivells de responsabilitat que han contribuït a consolidar una cultura organitzativa basada en la desconfiança envers els seus professionals.

Lluny d'això, massa sovint els professionals perceben una administració més preocupada per defensar les seves pròpies decisions que per escoltar qui sosté el sistema sanitari cada dia.

La confiança és el principal actiu d'una institució pública.

I quan aquesta confiança es perd, la responsabilitat del lideratge és assumir-ne les conseqüències.

Per això, considero que ha arribat el moment d'assumir responsabilitats polítiques i directives i d'obrir una nova etapa al capdavant de l'ICS.

 

Els professionals mereixen més

L'Institut Català de la Salut és una institució extraordinària gràcies als milers de professionals que cada dia sostenen el sistema sanitari públic de Catalunya amb esforç, vocació i compromís.

Precisament per respecte a aquests professionals, cal exigir una direcció que estigui a la seva alçada.

Que escolti abans de desqualificar.

Que dialogui abans de judicialitzar.

Que respecti abans de sospitar.

Que assumeixi responsabilitats quan les decisions adoptades erosionen la confiança dels professionals.

Que entengui que defensar drets no és un acte de deslleialtat, sinó una expressió de qualitat democràtica.

Els professionals de l'ICS mereixen ser escoltats, respectats i tractats com el principal actiu de la institució. Quan una organització converteix l'exercici dels drets en un problema, el problema no són els professionals. El problema és el model de lideratge. I aquest model ha de canviar.

 

I tu, què n'opines?

Si ets professional de l'ICS i també creus que cal un canvi en la manera de dirigir la nostra organització, comparteix aquest article.

Els canvis no arriben perquè sí. Arriben quan els professionals deixen de resignar-se, s'organitzen i fan sentir la seva veu.

A SOM-HI continuarem treballant perquè l'ICS torni a posar els professionals al centre de totes les decisions.